Manifesto

Necessitem converses superficials, diu Marc Augé. Allò que li podem dir a una altra persona en una conversa a la barra d’un bistrot sol ser més important pel fet de compartir-ho amb algú que no pas pel seu propi contingut.
Hi ha paraules que no diuen res i, tanmateix, es pronuncien expressament. El que importa no és el que es diu, sinó l’intercanvi mateix.

Marc Augé va definir el concepte de no-lloc com aquell espai pel qual passem sense que l’espai passi per nosaltres. Espais on l’ésser humà roman anònim, on ningú no deixa rastre. Una parada d’autobús, una gran superfície comercial, un supermercat o un aeroport en són exemples evidents: llocs impersonals que travessem per obligació, que habitem només en trànsit, sense arribar-hi mai a viure del tot.

A la gran xarxa també hi ha no-llocs. Espais digitals concebuts únicament com a pas, com a mitjans i no com a destí. A diferència d’altres racons d’internet, no generen relacions ni creen vincles que transcendeixin la pantalla. Hi entrem, hi fem el que cal fer, i en sortim.

A Éloge du bistrot parisien (2015), el mateix Augé no acaba de decidir si el bistrot és un no-lloc o justament el contrari. Potser perquè la seva raó de ser és una altra: la necessitat de contacte. La necessitat íntima de percebre altres presències al nostre voltant, aparentment indiferents, però sempre atentes al que succeeix, encara que només sigui de cua d’ull.

És a la barra del bistrot on aquesta necessitat es manifesta amb més claredat. La necessitat paradoxal de presència i absència alhora; de sentir-se a casa i al carrer; acollits i ignorats. “Necessitem converses superficials”, insisteix Augé. “El que diem a algú en una conversa de barra és més important pel fet de compartir-ho que no pas pel que realment s’hi diu. Hi ha paraules buides que es pronuncien expressament. L’intercanvi és el que compta.”

Interior de l’Espres Bar a la Rambla
de la Llibertat de Girona.
Salvador Crescenti Miró, 1939. [Ajuntament de Girona. CRDI]

En aquest nostre bistrot, les converses giraran, gairebé sempre, al voltant de dos conceptes que ens interpel·len: el disseny i la gastronomia.

Perquè el menjar, sovint, no és res més que una excusa. Una manera d’asseure’s al voltant d’una taula i parlar. El més important no és tant l’àpat com el procés que el fa possible: preparar-lo, compartir-lo, celebrar-lo després entre plats buits i gots mig plens.
Aquesta és la nostra motivació. D’una banda, parlar per parlar. De l’altra, deixar-nos alimentar pel procés mateix: la recerca, l’art de buscar i de trobar, el fet de pensar-hi.

Quan parlem de disseny, ens referim a un procés creatiu que culmina en un resultat capaç d’aportar algun tipus d’innovació. Un procés que es nodreix de criteris estètics o artístics, de solucions que apel·len als sentits i a les emocions.
Aplicat a la gastronomia, el disseny és molt més que dibuixar un logotip o una carta. La producció i la compra dels aliments, la seva distribució, el transport, la transformació, la presentació, el consum i fins i tot l’eliminació formen part d’una mateixa cadena. Tots aquests àmbits són també territori del disseny.

Menjar és un dels actes més complexos que realitza l’ésser humà. També és un dels més íntims: alhora quotidià i profundament carregat de simbolisme. A cada queixalada interpel·lem la memòria, l’expectativa, la comparació i l’emoció. Menjar no és només alimentar-se; és una experiència multisensorial i multidimensional que combina biologia, psicologia, cultura i, fins i tot, art.

Però d’això ja en parlarem més endavant.
De moment, només són converses sobre el menjar i el beure.
Res més.