CONVERSA 001

Le bistrot
Robert Doisneau
November, 1954

Marc Augé (Poitiers, 1935 - París, 2023) fou un antropòleg que destacà pel seu interessant treball de reflexió sobre l'individu i la seva identitat en funció de com es relaciona amb els espais quotidians. És l'introductor del concepte de no-lloc per referir-se a aquells espais de trànsit que no deixen cap empremta en les persones, com pot ser un aeroport, l'habitació d'un hotel o un supermercat. Espais on l'ésser humà roman anònim.

A Éloge du bistrot parisien, el llibret d'on parteix la nostra conversa, Augé reivindica la importància del bistrot per a la cultura francesa.

D'entrada, toca definir què és un bistrot. Sempre la importància de les paraules es mesura per la capacitat de síntesi de la seva definició. En aquest cas, immediatament sorgeix un problema: què és un bistrot?
Segons Augé, el que constitueix un veritable bistrot és "la seva disponibilitat al llarg del temps i la seva obertura contínua" des que obre fins que tanca. Amb aquests criteris, hi hauria molts establiments que podrien reclamar aquesta qualificació. De locals que estan oberts tot el dia i que serveixen menjar contínuament n'hi ha molts i de tipus i orígens molt diversos.

La definició de bistrot de Marc Augé és, per tant, discutible, com ho són totes les definicions quan es tracta d'establiments de consum de begudes i menjar: un bar també dona menjar; un cafè, no només cafè; una pizzeria sovint té altre tipus de menjar italià; en un bar de vins, en una braseria...

Determinar els noms d'aquests llocs és una feina molt subtil, i ens porta a la trampa de la interpretació personal. El que per a una persona és un cafè serà el bar d'una altra, o el bistrot d'un tercer, o una taverna per a aquell altre.

Al final, el nom dependrà dels ulls amb què el mirem, i Marc Augé ens parla del bistrot com el lloc on tens la necessitat d'anar per sentir el contacte, per percebre altres presències al voltant teu, potser aparentment indiferents a la teva presència però atentes a ella, que et miren de cua d'ull.
Vist amb els ulls de l'antropòleg, la raó de ser dels bistrots són aquestes relacions superficials, en què el fet de relacionar-se és molt més important que la seva finalitat. Un bistrot és un lloc on es parla per no dir res, els gestos són incomplets, les mirades fugisseres.

La disposició espacial del bistrot s'adapta perfectament a aquest tipus de connexió flexible, amb la barra actuant o bé com a refugi o bé com a centre neuràlgic. Tant si es busca un racó per llegir el diari, per treballar o només per reflexionar, com si es busca el contacte humà, fins i tot anònim, mantenint el sentit d'identitat propi, el bistrot es presta a totes les combinacions.  Permet, segons Augé, qualsevol variació d'una "presència-absència flexible" per a aquells que desitgen "sentir-se com a casa i en altres llocs, acollits i ignorats".

Molts han capturat l'essència dels bistrots: Cartier-Bresson o Robert Doisneau amb les seves fotografies, per exemple. Louis Aragon, Verlaine, Rimbaud o Hemingway n'han teixit la literatura: "Si el bistrot és un espai novel.lesc és, en primer lloc, perquè proposa a la imaginació fragments d'històries que hi estan passant en aquell moment, de les que qui vulgui se'n pot imaginar els antecedents o el que passarà després utilitzant la lògica o la fantasia.

Aquest breu llibre, d'unes cent pàgines, està estructurat en tres parts principals: records, espai-temps i representacions, i diversos capítols, cadascun dels quals ens interroga sobre algun aspecte relacionat amb els bistrots.

Per exemple, un capítol ofereix l'oportunitat de conèixer la Julie, la cambrera, que només ens és familiar dins l'entorn del bistrot. Un cop fora, trobar-la provoca incomoditat; els codis ja no són els mateixos, i la persona que sentim conèixer de sobte sembla estranya, i entra en joc la teatralitat de la relació cambrer-client.

En un altre reflexiona sobre els diferents ambients musicals que es poden trobar en les diverses tipologies d'establiments de restauració, i les contraposa amb el so particular de la televisió en silenci que hi sol haver als bistrots.

Un altre capítol explora la relació que tenim amb el nostre bistrot preferit segons els períodes de la nostra vida, i la nostra relació amb els records.

Són temes que ens porten a reflexionar gustosament, amb un estil molt agradable de llegir, però, tanmateix, fa curt. Potser caldria aprofundir una mica més en certes preguntes, desenvolupar més algunes idees, però Augé, com fa en altres de les seves obres, ho deixa només en un passeig, en un tastet, en un simple elogi.

Éloge du bistrot parisien
Marc Augé, 2015

Versió en espanyol:
Elogio del bistrot
Gallo Nero Ediciones, abril 2017
Traducció de Delfín Gómez Marcos